El passat 2 de desembre va tenir lloc en la Reial Acadèmia de Medicina dels Illes Balears (RAMIB) la conferència del Dr. Florencio Monje, titulada “El rostre malalt. La patologia maxil·lofacial en l’art universal”, una intervenció basada en la seva obra El rostre malalt: 50 pintures universals per a entendre les malalties de la cara i del coll.
El Excm. Sr. Joan Besalduch Vidal, president de la corporació, va obrir l’acte amb una salutació institucional, va donar la benvinguda a les autoritats presents i va agrair al conferenciant la seva participació en la sessió acadèmica.
Seguidament, l’acadèmic numerari M. Il·ltre. Sr. Pere Ritord Sbert va presentar al Dr. Monjo, destacant la seva trajectòria clínica i la seva aportació a l’estudi de la patologia maxil·lofacial des d’una perspectiva interdisciplinària que connecta medicina, art i història.
La pintura com a document mèdic
Durant la seva intervenció, el Dr. Monjo va explicar que el nucli del seu treball consisteix a mostrar com, en nombroses obres de la pintura universal, es representen patologies facials recognoscibles per a un especialista en cirurgia oral i maxil·lofacial:
Va explicar com en la pintura apareixen moltes d’aquestes patologies en quadres coneguts i com un cirurgià maxil·lofacial pot detectar tumors, fractures, deformitats o llavi leporí. A través de la pintura fem un treball de divulgació de l’especialitat”.
A partir d’una exhaustiva anàlisi de retrats històrics, Monjo va exposar com uns certs signes —a vegades discrets, altres vegades molt evidents— permeten deduir diagnòstics compatibles amb patologies crani-facials, convertint alguns llenços en autèntiques “històries clíniques” visuals.
El tractament de la patologia maxil·lofacial
El conferenciant va detallar que la major part d’aquestes patologies s’aborden quirúrgicament:
“La majoria són quirúrgiques: els tumors es tracten amb cirurgia, les deformitats també, i el mateix ocorre amb les malalties de les glàndules. És una especialitat molt àmplia i cada vegada hi ha més necessitat de cirurgians maxil·lofacials”.
Va indicar a més que alguns trastorns intraorals —com els problemes derivats dels queixals de l’enteniment o els quistos mandibulars i maxil·lars— també formen part del camp de la cirurgia oral i maxil·lofacial.
Del museu al diagnòstic: com va néixer aquesta línia de recerca
El Dr. Monjo va relatar com el seu interès per la història de l’art va influir en la seva formació, especialment durant la seva etapa a Madrid:
Quan se suspenia un quiròfan, el meu cap ens manava al Museu del Prado. Ell em va indicar que observés les pintures negres de Goya, on hi ha moltes deformitats facials. A partir d’aquí vaig començar a treballar en el tema”.
D’aquella experiència va néixer primer un estudi sobre les deformitats facials en les obres de Goya, i posteriorment El rostre malalt, fruit d’anys de recerca i visites a museus de tot el món.
Exemples de patologia en grans obres d’art
Entre els exemples exposats, va destacar el retrat de Lady Gold per Gustav Klimt, on petites taques i trets facials permeten reconèixer signes compatibles amb la cardiopatia i els problemes de salut que va patir la retratada. També va esmentar diversos casos de la dinastia dels Àustria, en els retrats dels quals s’aprecia de manera molt evident el prognatisme característic de la família:
Els retrats de Felip II, Felip III, Felip IV o Carles II mostren grans deformitats molt evidents”.
Aquestes anàlisis es complementen amb l’estudi biogràfic del retratat, la qual cosa a vegades permet relacionar les troballes pictòriques amb malalties documentades o fins i tot amb la causa de mort.
El retrat com a eina clínica
El Dr. Monje va explicar que la clau d’aquesta mena d’estudi és l’observació detallada, combinada amb la recerca històrica:
“El primer és observar, però a més es complementa amb l’estudi del personatge. En alguns casos basta mirar, com amb els Habsburg; en uns altres és necessari investigar més per a determinar la patologia”.
Així mateix, va recordar que aquest tipus d’anàlisi és possible a partir del Renaixement, moment en què sorgeix el retrat individualitzat:
“Fins al segle XV totes les cares eren pràcticament iguals. El retrat sorgeix en el Renaixement, i és a partir de llavors quan trobem representacions realment útils per a aquesta mena d’estudi”.
La ponència va finalitzar amb un intercanvi de preguntes i comentaris per part dels assistents, evidenciant l’interès per aquest enfocament interdisciplinari que uneix medicina, història i humanitats.
Per visualitzar la sessió científica pot clicar en el següent enllaç:
