Sessió científica. – Dia 3 de maig de 2022 es va celebrar a la seu acadèmica de Can Campaner la sessió científica “Breu història dels llatzarets a la mediterrània occidental”.
Va presentar al conferenciant l’acadèmic numerari M. Il. Sr. Pere Riutord Sbert, i va moderar el col·loqui el Sr. Vicepresident de la RAMIB M. Il. Sr. Arturo López González.
La ponència va ser portada a càrrec pel Dr. Joan Enric Vilardell Santacana, Arquitecte resident a l’illa de Menorca.
El ponent va presentar el que a continuació es resumeix:
L’any 1347, una flota genovesa de dotze galeres que fugia de la invasió tàrtara de Crimea va arribar al port sicilià de Messina. Aquelles naus eren portadores d’un virus que en el
breu període de quatre anys va fer morir una tercera part de la població europea, en
una pandèmia coneguda com la Pesta Negra, també anomenada bubònica; o mal de glànola, en català. Convertides en focus de propagació cap a l’interior del territori, la pesta entrava per les grans ciutats portuàries del Mediterrani a través de les rutes comercials, escampant la mort pel continent.
Amb els aparells polítics paralitzats, els europeus van patir una completa desorganització social i econòmica. Per salvar la vida, molts van fugir de la ciutat, però el gran èxode es produí en el món rural per l’abandonament del camp i la desaparició de pobles amb importants repercussions sobre la butxaca de la noblesa mancada de braços per treballar la terra.
Però els homes d’aquells temps, que no podien comprendre la naturalesa d’aquell mal, sospitaven que la malaltia era tramesa per l’aire, passant d’unes persones vers altres per via respiratòria. Reprenent teories de l’Antiguitat, en considerava l’existència de miasmes sorgits de la humitat de l’aire. La prevenció passava, doncs, per l’aïllament dels afectats.
A tal fi, van sorgir institucions sanitàries específiques inicialment lligades al món religiós i es van fer construir edificis per a la reclusió en règim de quarantena de persones, animals i mercaderies als principals ports mediterranis i atlàntics, però també a ciutats de l’interior.
El primer llatzeret fou aixecat a la llacuna de Venècia, en 1423, en un illot abandonat on s’alçava un antic monestir amb una capella consagrada a Santa Maria de Natzaret, delegant la gestió als eremites agustinians de la veïna illa de San Lazzaro, on s’havia reclòs als afectats per la lepra. Reservada la part antiga a l’administració del centre, la resta de l’illot fou “dividida i subdividida en gran nombre d’apartaments, grans i petits, per a la recepció de passatges amb entrades separades i cada filera d’ells amb pati obert al seu front” (Howard, 1791).
A partir del primer llatzeret de Venècia, altres ports del Mediterrani iniciaren la construcció dels seus recintes, destacant els principals de Gènova, Liorna, Trieste i Marsella, destinats a l’allotjament de passatgers i mercaderies arribades amb vaixells afectats per brots epidèmics a bord. Altres ports del litoral mediterrani, principalment aquells emplaçats a les illes, també van seguir l’exemple dotant-se dels respectius llatzerets. Són els casos de La Valletta, Càller, Ajaccio, Messina, etc.
En aquest context, ni l’administració austríaca ni la borbònica van promoure cap política sanitària efectiva en l’àmbit de l’estat espanyol. Fins a finals del segle XVIII, la prevenció sanitària en els ports peninsulars depenia, com en altres països, de les iniciatives locals.
Però sota la política centrista iniciada per Felip V es van declarar Barcelona i Cadis ports d’entrada marítima al país tot creant la Junta Suprema de Sanidad del Reyno, amb delegacions als principals ports costaners. Tanmateix, l’absència de llatzerets no es podia compensar amb la instal·lació de petits barracons encerclats de tanques de pedra, fusta o filferro. En aquestes condicions, i malgrat les successives reclamacions de les administracions locals, les quarantenes es solien realitzar a bord dels propis vaixells. És prou indicatiu el cas de Barcelona, amb la solitària presència d’un aixopluc mancat d’un moll d’embarcament en l’àmbit costaner de Sant Martí de Provençals, al costat del cementeri de l’Est.
No era diferent la situació a les Illes Balears que, ja des del segle XV, disposaren de les corresponents institucions sanitàries o juntes de Morberia, també mancades d’instal·lacions eficients, sovint provisionals, per a la ventilació de mercaderies i el confinament de passatgers. Centralitzada la política sanitària a Palma de Mallorca, s’habilitaren la cala de Porto Pi i la coneguda Torre de Paraires com a llocs de quarantena. No serà fins a mitjans del segle XVII que s’alci un llatzeret a Palma, en un paratge pròxim a les muralles de la ciutat, avui anomenat “Jardins de la Quarantena”.
La greu mortaldat causada per l’epidèmia pestífera de Marsella i la Provença l’any 1720, unida a la negligent política sanitària de Junta de Palma que centralitzava el control sanitari insular, va conduí a l’habilitació portuària d’Alcúdia en 1755 i a la construcció d’un petit llatzeret de planta rectangular de 60×40 m (Cortés Verdaguer, 2011).
Recuperada l’illa de Menorca, la monarquia borbònica apostà per la construcció del Gran Llatzeret Marítim Espanyol en el port de Maó, tot imposat la quarantena en aquesta rada a tot vaixell procedent de llocs sospitosos de contagi abans de ser admès a qualsevol altre port espanyol.
Així les coses, amb la posada en marxa del llatzeret maonès en 1817, els llatzerets de Palma, Alcúdia i Sóller (1850) reduïren la seva activitat a la funció d’allotjar temporalment a navegants i mariners. L’aparició en sòl europeu de noves epidèmies degudes al còlera i la febre groga accelerarà la construcció de llatzerets al llarg del segle XIX, especialment en el litoral atlàntic. A la fi de la centúria, els avanços de la microbiologia, els acords internacionals i el descobriment de les vacunes van fer innecessaris els llatzerets. Abandonats i en estat de runa, els conjunts mallorquins, igual que la major part dels llatzerets mediterranis, foren destruïts o mutilats per les necessitats imposades pel creixement residencial i del comerç marítim al llarg del segle
La major part d’aquells que han sobreviscut, foren reconvertits per a l’ús militar o rehabilitats com a centres culturals de titularitat pública o privada al servei de la població.
La ponència va ser seguida amb gran interès pel públic assistent finalitzant amb l’habitual debat posterior a les ponències.
Pot visualitzar la sessió científica en el canal de youtube de la corporació seguint el següent enllaç:
