El dimarts dia 4 de juliol de 2023 va tenir lloc, en la seu de Ca Campaner, la sessió científica “Demografia i epidemiologia en l’objectivació de l’estat de salut. Metodologia estadística i discurs mèdic de l’higienisme balear, segles XIX-XX”.
La sessió va ser duta a terme per la Dra. Joana Maria Pujadas Mora, professora agregada de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora principal del Centre d’Estudis Demogràfics.
Va obrir l’acte el president de la RAMIB, Excm. Sr. Dr. Joan Besalduch Vidal donant la benvinguda a la ponent, a les autoritats presents i al públic que es va personar en la seu de la corporació.
L’encarregat de presentar i exposar el currículum de la ponent va ser l’acadèmic numerari M. Il·ltre. Sr. Joan March Noguera.
La Dra. Punjadas va exposar com els científics mallorquins van utilitzar la demografia i l’epidemiologia per a determinar l’estat general de la salut pública, obtenint indicadors. Als científics, i també als governants, els interessava tenir una població saludable i detectar les malalties evitables.
Així mateix remarco que, en el segle XIX, Balears tenia la major esperança de vida a Espanya. A mitjan aquest segle, l’esperança de vida a les Illes era de 42 anys, quan a l’Espanya interior era de 30-32. Això va fer que, per als nostres científics, la referència no fos Espanya, sinó els països europeus més avançats, que ja arribaven als 50 anys. La mortalitat infantil era igualment la més baixa de tota Espanya, la qual cosa al seu torn regulava l’esperança de vida.
Les causes per les quals l’esperança de vida a Balears era major que en la resta d’Espanya eren diverses. Tenim a la fi de segle XIX uns metges il·lustres, molt ben formats, que estan perfectament integrats en el circuit internacional del coneixement científic. Teníem una administració, malgrat no comptar amb massa mitjans, preocupada i sensibilitzada amb les qüestions sanitàries. Cada municipi comptava amb un metge. Els convents eren una autèntica xarxa de serveis sanitaris. Les mesures d’higiene van ser implantant-se a poc a poc, es van consolidar les campanyes de vacunació de la verola i el fet de ser illes ens va servir per a una baixa afectació de les epidèmies. Sent illes, era fàcil tancar ports i aplicar cordons sanitaris, més efectius que en el continent. Després de l’epidèmia de pesta en el Llevant de Mallorca en 1820, que va reduir a la meitat la població de Sant Llorenç, a Espanya va haver-hi quatre grans brots de còlera al llarg del segle XIX. A Balears només va arribar un i es va concentrar únicament a Palma. Precisament l’epidèmia de pesta de 1820 va ser un catalitzador a les Illes de les mesures d’higiene i salut pública. En el que sí que arribem tard va ser en l’enderrocament de les muralles de Palma.
En el mateix sentit també va destacar que l’alimentació era més rica, en el sentit de nutritiva, que en altres llocs d’Espanya. Balears va tenir el seu procés d’industrialització, però el proletariat de les Illes no va perdre el contacte amb la terra. Vull dir que molts dels treballadors industrials no van deixar de tenir la seva petita parcel·la o hort, del qual obtenien aliments sans i frescos. Res a veure amb el proletari barceloní o anglès, que únicament comptava amb el seu salari per a obtenir aliments.
En el segle XIX, els cinquens de Balears eren els més alts d’Espanya per la seva millor alimentació. Evidentment, aquesta dada només es refereix a la població masculina.
També va exposar que amb la marxa dels emigrants, va haver-hi menys pressió demogràfica i més recursos a repartir. Una altra qüestió en la qual incidien els nostres científics era en el benigne del nostre clima i per això calia acostar-se a l’esperança de vida dels països europeus, amb unes condicions molt pitjors.
La ponència va ser seguida amb gran interès pel públic assistent finalitzant amb l’habitual col·loqui entre el públic assistent i els intervinents.
Pot visualitzar la sessió científica en el canal de youtube de la corporació:
